Sintetitzant les ones

Text per vídeo – Duració: 6min.

http://

Partim d’un sintetitzador, un instrument per crear música electrònica, que analitzarem amb perspectiva de “gir material”, tecnològica i infraestructural. Observarem com la hibridació entre objecte i subjecte fa evolucionar la història musical, tant d’Occident (West) com d’Orient (East).

Sintetitzador Dato Duo.

La màquina musical Dato Duo, és una eina pedagògica per explicar els processos electrònics i la física de la música, alhora que convida a la reflexió entorn la materialitat de l’electrònica sonora. Una tecno-fília, que lliga les arts a la tècnica i tecnologia, amb un determinisme tecnològic de progrés gràcies a les dinàmiques canviants, (Alsina, p.9).

Dinàmiques incompreses per la societat, ja que sovint la música electrònica s’ha vist amb menyspreu, un gest previsible de tecno-fòbia, un estigma popular fruit de la desconeixença[1] de la recent història musical. Els últims 150 anys, la música i els instruments musicals, han abraçat la tecnologia, electrificant-se, incorporant nous materials i deslligant-se de l’acadèmia clàssica.

Malgrat els tecno-fòbics, els detractors de la tecnologia en el progrés, és indiscutible que l’electrònica és un gènere musical i forma part dels discursos contemporanis, moviments recents i manifests[2] infraestructurals (xips, indústries, logística, etc.).

La creació d’instruments electromagnètics i l’electrificació dels clàssics (com per exemple la guitarra elèctrica), uneix màquina i subjecte, una construcció artesanal de sintetitzadors[3] que va commoure les relacions humanes, com demostren les pistes de ball[4] dels 80 i la música disco.

No hi ha evolució sense la màquina, ni edat per l’Homo ludens. Dato Duo està adaptada a edats de 3 a 99 anys, i permet fer un recorregut docent pels conceptes bàsics de l’electrònica.

La tecnologia fa possible l’evolució de la música, proporcionant una nova sonoritat i enteniment. Una materialitat que crea noves infraestructures socials, una etno-sonoritat contemporània. La tecnologia també ha capacitat l’entorn musical per a reinterpretar la música popular, com és el cas de la sonoritat xinesa de Kitaro.

Manifestacions de les estructures socioculturals en un joc instrumentalitzat, creacions de l’Homo ludens, com designa el txec Vilém (Flusser, 1967). Ens socialitzem mostrant les experiències, que publiquem diàriament al núvol de la xarxa, els mass media digitals, mitjançant els dispositius mòbils i ordinadors. Un divertimento en l’aparell sintetitzador d’ones electromagnètiques, en l’objecte instrument. Màquines elèctriques connectades, amb una instrumentalització invisible, com bé demostra el músic Jean Michele Jarre i la seva arpa humana-làser.

Objectes tècnics [5]que es relacionen amb nosaltres, una interacció, que al igual que el moviment Fluxus (1961), no només pretén dominar tècniques ni domesticar-les, sinó més aviat es busca una experimentació amb la màquina, amb la finalitat d’unir-se a ella. Una instrumentalització de la cognició, en definitiva, ser un de sol; màquina (objecte) i subjecte.

Un nou mitjà (i nou gènere musical) crea una nova forma de sensibilitat, una nova forma d’experiència (Benjamin,1936). Percepcions inèdites que generen noves infraestructures i posen la màquina al servei humà, reinventant la forma de treballar amb la tecnologia i la potencialitat creadora (Arlindo Machado, 2021). La tecnificació del pensament, i com exposa Fontcoberta (Soto i Guldin, 2012), sense el control d’aquesta tecnologia no podríem explicar-nos artísticament.

Maig de 2023.

Jordi Llort-Figuerola.

Text PAC2 _ SmiT – UOC.

Bibliografia

Alsina González, Pau. Cultura i tecnologia. Recurs d’Aprenentatge UOC. 2019.

Benjamin, Walter. L’obra d’art en l’època de la seva reproductibilitat tècnica. A: Revista d’Investigació Social. Leipzig, 1936.

Machado, Arlindo. Repensant a Flusser i les imatges tècniques. 2021.

Soto Calderón, Andrea i Guldin, Rainer. Para documentar algo que no existe. Vilém Flusser y Joan Fontcuberta: Una Colaboración. A: Flusser Studies, núm 13. 2012.

Flusser, Vilém. Una nueva facultad imaginativa. A: B. Onetto Muñoz. Textos escogidos. Ediciones UACh, 2016. p.119-132.

Flusser, V. Jogos. A: Suplemento literário OESP. Sao Pablo. 09/12/1967.

Puig Punyet, Enric. Roturas del cuerpo sujeto. A: Los cuerpos rotos: La digitalización de la vida tras la covid-19. Clave Intelectual, 2020. p.89-95.

Puig Punyet, Enric. Los cuerpos rotos. A: Los cuerpos rotos: La digitalización de la vida tras la covid-19. Clave Intelectual, 2020. p.63-73.

Simondon, Gilbert. Introducción. A: El modo de existencia de los objetos técnicos. Buenos Aires: Prometeo Libros, 2007. p.31-38.

Peus de pàgina

[1] En l’Annex s’especifiquen els desencadenants i esdeveniments iniciàtics de la mutació dels aparells musicals electrònics, que sorgeixen ja amb força al 1920.

[2] Manifest com per exemple el sinofuturisme de Lawrence Lek.

[3]  Als anys 70, grups com Kraftwerk es construïren els seus sintetitzadors i moduladors d’ones.

[4] De la música disco de Giorgio Moroder (teclista de Donna Summer), fins arribar al concepte d’electrònica d’autor amb Jean Michele Jarré o Klaus Schulze (teclista).

[5] Un concepte que Enric Puig Punyet remarca també a Roturas del cuerpo sujeto; com més gran és el grau de tecnicitat d’un cos, més gran és també el rang de paràmetres que poden generar una indeterminació, és a dir, un acte de resistència (p.92).